Què passa quan estàs rodant una pel·lícula als Pirineus i reps la notícia que el país s’ha confinat? Sandra Forn, productora executiva de El fred que crema, va haver de trbar solucions per reprendre el rodatge mesos després.

1. Què ha suposat la Covid en el teu darrer rodatge?

En primer lloc un sotrac. Un fet inesperat que ens ha obligat a replantejar la producció més d’un cop. Hem hagut de treballar sobre la marxa, amb protocols mèdics canviants, i havent-nos d’adaptar a tota mena d’imprevistos. Produir amb la incertesa d’una pandèmia mundial és una situació que no li desitjo a ningú. Suspendre un rodatge és greu, però haver de fer-ho la primera setmana, com ens va passar a nosaltres, és una hecatombe. Hem trigat gairebé un any a poder acabar un rodatge, que en circumstàncies normals no hauria durat més de cinc setmanes.

2. En quins projectes estàs treballant actualment?

Ara mateix estic en molts projectes diferents, alguns propis i d’altres en els que col·laboro. No us parlaré de tots o esgotaria la vostra paciència. El més immediat és la postproducció del llarg «El fred que crema» i estrenar el documental «Endless Cinema» amb el que vam anar el 2019 al Festival de Valladolid (Seminci).

He col·laborat en 2 coproduccions italianes, una que s’acaba de rodar, i una altra titulada «Mi hermano persigue dinosaurios», que es va estrenar a l’estiu després d’obtenir premis de relleu a Europa. Està disponible a Disney + i ben aviat també a TV3.

Paral·lelament estic preparant nous projectes per rodar a finals d’aquest any i el vinent. Entre ells un llarg documental «Casa Reynal» per rodar al Pla de l’Urgell amb la realitzadora Laia Manresa, i un altre, també d’una realitzadora, sobre l’explotació laboral de les refugiades de la guerra de Síria.

Aquesta setmana rodarem el teaser d’un projecte per cinema titulat «Comando de Gandules» de la productora Principal 2na amb Miquel Romans i en el que hi ha involucrat en David Larraz com ajudant i algun alumne de Plató.

Tinc entre mans també alguns projectes de curtmetratge que em fan molta il·lusió i alguns amb alumnes de Plató, com el d’en Txema Ballano «Lo que no nos decimos». L’acabem de presentar a les ajudes del Ministeri de Cultura i haig de dir que treballar amb ell i amb la Lor ha estat fantàstic. Espero que aconseguim el finançament i puguem rodar ben aviat.

3. Com veus el panorama actual i quins consells donaries als nostres alumnes?

El moment actual del cinema a casa nostra no és bo, però hi ha molt bons professionals i idees que esperen una oportunitat. Es tracta només d’aconseguir que realment la trobin. Per tal que això passi fa falta l’empenta de l’administració, però també que comencem a creure en nosaltres i deixem d’emmirallar-nos tant amb el que fan a fora. Aquí hi ha moltíssim talent encara per descobrir.

Donar consells és complicat, però els alumnes que m’han tingut a classe ja saben que sempre el dic que la sort t’ha de trobar treballant. Aquesta és una professió en la qual has de picar molta pedra i encara que siguis molt bo, de vegades no trobes el camí. Una de les meves obsessions quan faig classe és fer-los entendre la importància de la producció i que fer equip és essencial. I també els dossiers de producció, perquè ajuden a tenir molt clares les idees.

Aquest any he pogut llegir i treballar una miqueta amb els de tercer. No puc revelar res, ja que el que es diu a classe sobre els projectes en procés és com un secret de confessió, però hi ha una molt bones idees, diversitat i dimonis interiors que surten a la llum. Cada proposta té la seva personalitat i això penso que és molt bo. Qui hagi de valorar els pitchings aquest any no ho tindrà gens fàcil.

Un últim consell pels alumnes que s’animin a fer el pitch del seu projecte: Confieu en la feina que heu fet per preparar i no us oblideu de respirar.